“Panda de macarras”

joan miquel martinez democràcia castelló

“No ho consentirem, mai” acaba de proclamar la Líder (sic) del Consell de Ministres polonesa.

Volia jo comentar-los el tancament esta última setmana del Mercat del Grau, però per transcendència internacional he d’enllaçar el final del meu article anterior (la frase radical de Milosevic) amb esta de Beata Szydlo, contra l’Europa a dos velocitats proposada pels “4 de Versalles”. “Cosas veredes, amigo (Mariano) Sancho”. La premsa espanyola en castellà eleva Rajoy a l’altar de líder quasi mundial, o sense quasi: Per damunt del President de la República Francesa (que simplement ha anunciat que no es presentarà a la reelecció), el Primer Ministre de la República Italiana (per tradició) transitori, i la poderosísima però “en dificultades electorales” Angela Merkel… “empal·lidixen” enfront del registrador pontevedrés de Santa Pola en excedència.

Que conste que Don Mariano és un dels polítics, que no governants, que millor em cau personalment, sobretot des que vaig llegir una de les intimitats revelades per Rafael Nadal (no confondre el prestigiós periodista amb l’esportista): Rajoy diferencia molt vida personal de treball, sap desconectar-se’n, a diferència de González o Aznar.

Un altre en vindrà, que bo em farà. Esta setmana l’exèrcit USA, sota ordres i àdhuc crítiques de Trump, després d’Obama m’ha caigut en gràcia: lluitant contra l’Estat Islàmic, militars estatunidencs/ques han separat kurds sirians i iraquians dels militars turcs que els atacaven.

Jo que vaig ser un dels milions de turistes que gaudí l’insubstituïble Patrimoni Mundial de Palmira, me’n sorprenc ara la poca repercusió als mitjans espanyols, especialment comparant-la amb el rebombori pels Budes de Bamian. Diuen les males llengües que, si els talibs d’Afganistan no haguessen dinaminat estes escultures, no hauria reaccionat contra aquells integristes la Comunitat Internacional… bàsicament The White House i un poquet Brussel·les i el Kremlin.

Perquè a voltes el Govern de Washington fa molt bé i a voltes fa malament: sempre l’agrairé com a europeu que desembarcaren militars, també a morir, a Normandia contra el feixisme… per bé que com a espanyol els retrac que s’aturaren al Pirineu, i més quan ajudaren fins i tot els comunistes marroquins. També considere positiu l’estalvi practicat per la Casa Blanca unificant els càrrecs de President de Govern i Cap d’Estat, suprimint-ne este últim, malgrat el meu confés monarquisme. Com a espanyol membre de la Comunitat Hispanoamericana reconec la valentia dels demòcrates Carter i Clinton de complir el retorn del Canal a Panamà en 1999, superant les pressions dels seus falcons imperialistes… si bé he de condemnar la sanguinària cortina de fum de l’infravalorat espós de Hillary bombardejant Sudan, matant persones per distraure l’atenció mediàtica de la massa famosa llepadeta de Lewinsky.

Anàlogament voldria que els focus mediàtics il·luminaren la injustícia kurda: més enllà de l’actual perversió d’islamistes com Erdogan acusant els holandesos de “nazis” (?), aquesta setmana han fet vergonya els militars turcs a Síria disparant contra els antiintegristes kurds sirians. Però com a persona m’avergonyiré tota la vida de la matança (una més!) comesa pel Govern d’Ankara (en teoria més laic que Espanya i més membre de l’OTAN que Espanya) en els anys noranta contra els turks iraquians… només unes hores després de la condemna mundial unànime contra Saddam pel mateix crim. Imaginen la Fuerza Aérea Española bombardejant civils del País Basc francés? En resum: el dictador iraquià és un criminal per matar kurds iraquians, però l’encara democràtic Govern turc és un bon aliat malgrat matar kurds iraquians. De fet, m’avergonyisc sobretot com a espanyol que els criminals bombardejos amb fòsfor del Govern marroquí contra els saharauis tampoc no són denunciats per ningú, i això que els massacrats tenien DNI.

Tanmateix, el gran problema per a ràdios, tv i diaris espanyols no és ni tan sols este “verano adelantado” (santanderins a la platja en hivern) del calfament negat pels irracionals; ni els salaris de fam (mitigada pels menjadors caritatius i pels socials)… sinó l’apropament dels liberals (dretans) de Ciudadanos als podemites ultraesquerrans: este dilluns l’episcopal COPE els ha tornat a desqualificar també de “panda de macarras”. I no ho ha dit una cridada puntual d’un oient, ni un tertulià fix o ocasional, no. Esta expressió tan ofensivament anticristiana l’ha proferida el conductor Herrera.

Desvergonyidament, per costum, impunement.

Joan Miquel Martínez Joan Miquel Martínez (125 Posts)

President del Consell Directiu de Democràcia Castelló


Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Política de comentarios:

Castellón Confidencial no se hace responsable de las opiniones vertidas en los comentarios. La responsabilidad legal de los comentarios vertidos corresponde a los autores de dichos comentarios. Este es un espacio para el debate. No hay moderación prevía en los comentarios, pero Castellón Confidencial se reserva el derecho a retirar comentarios irrespetuosos, ofensivos o inadecuados. Si envía un comentario, este sitio almacenará una entrada en un fichero de datos para poder mostrar su comentario a otros usuarios. Podrá ejercitar sus derechos de acceso, rectificación, cancelación u oposición en lectores@castellonconfidencial.com