Archivos del Tag: Democràcia Castelló

Dominadillo

joan miquel martinez democràcia castelló

Els confesse que la calor em pot, que preferisc vint graus a quaranta. Parèntesi per a xiquets i xiquetes que acaben curs, estudiants i/o estudiosos/es.

Dissabte de nit estava cansat, havent matinat, massa, per treballar; sense haver celebrat la Nit de Sant Joan quasi mai, ni quan a finals dels huitanta ma germana anava a la platja llavors quasi buida, ni ara que li diuen tradició… Ai, quants autopretesos sabuts hem de patir en esta vida!

Felip VI ha visitat Castelló, la refineria del Serrallo. Quan fa un quart de segle va vindre a la nova UJI Joan Carles anava també sense Sofia. Quan fa quaranta anys hi vingueren ambdós, quan Maria Agustina rodava aixina, vaig vore l’hel·lena Glücksburg del Club Bilderberg massa prop, ja que el seu ràpid cotxàs de poc atropella també mon pare, quan creuàvem des del llavors carrer General Abriat (pare de la primera Reina magdalenera)… I diumenge l’ultra monàrquic “La Razón” publica que més del 60%(¿?) som antirepublicans, que té “la Ídem” sempre, també ara sentenciant contra l’autodeterminació, que no s’ha de donar “credibilidad” al New York Times: No comment.

Per l’educació rebuda a casa (no confondre amb la formació acadèmica) tinc clar subjectivament que ma mare morí verge, sí, igual que Miquel Àngel esculpí la Mare de Déu de la Pietat més jove que el Fill: més que Fe, són assumpcions sense Dogma, personals, com els pòsters del Che Guevara conservats per molts brokers. No veuen que els monocultius (ara el turístic) és posar massa ous al mateix cistell? Que podem ser més feliços, amb els ous més segurs, assumint per exemple que la nit és per a dormir tranquils, que qui hi vulga ballar o fer quelcom més pot fer-ho, i amb forces exclusivement pròpies, a les quatre de la vesprada millor que a les quatre de la matinada.

Nits tropicals, mosquits que atrec. La calor em pot, no el treball, que amb ganes me l’acabe; i més. Vaig a trepitjar la platja, trepitjable encara, amb massa plàstic també dels estiuejants, massa poc respecte per l’únic planeta habitable, encara.

Dissabte de nit, cansat, havent treballat de matí i nadat unes quantes boies prop del Serrallo de vesprada, sope un mos de peix i sobretot fruita mediterrània… I cansat i tot, amb incendis arreu, a la “caixa tonta” topete de sobte Poetes indiscutiblement Valencians, musicats per un xativí discutit subjectivament, que no discutible, pel canal 33 censurat per als valencians que durant dècades el veien de franc: Torne a passejar per València ciutat, amb “alguna desamistat”. Ai Ramon (parafrasejant al camioner de La Trinca) que ens miren malament! No a França als anys huitanta, sinó a València des de 1974. Fins quan les lliçons de Lingüística dels àgrafs als alfabetitzats?

“Passen els anys i nosaltres amb ells”: “De la terra venim, a la terra anirem, en la terra vivim…” “He mirat aquesta terra”. “Al país on visc la gent que pot no vol…” “Jo vinc d’un silenci que no és resignat.” (Calle que esta setmana el nostre Ajuntament rojo-separatista, i suport antisistema, reconeix que hi pugen els desnonaments?)

I així seguisc a Castelló, de nit, cansat de treballar i nadar (podem triar entre cansar-nos per estar en forma per exemple fent exercici o cansar-nos per no estar en forma), amb calor, picadures diverses… emocionadíssim amb poesia. Convençudíssim que a la gent ja no li agrada el Paradís.

(Post-data: el títol ve per ma mare, castellaníssima, que conjugava àdhuc el gerundi en diminutiu; quan fa trenta anys, trenta Mare de Déu, jo feia pràctiques d’autoescola, em preguntava amb subjectiu afecte “¿Ya lo vas dominandillo?” Dominarem mai quelcom més que els nostres comptes privats?)

Els rots dels xics

joan miquel martinez democràcia castelló

L’informe de Nacions Unides sobre la Infància publicat l’últim dijous, a més de recordar-nos que destaquem en pobresa i malnutrició infantil, en atur juvenil… subratlla que “Espanya no fomenta llocs de treball dignes”. Subratlle: “Dignes”. Diumenge 18 àdhuc l’antiesquerrana COPE … leer más